La Fornícula

· la consideració d’«escriure com a producte» es substitueix per la d’«escriure com a procés»

La consideració d’«escriure com a producte» es substitueix per la d’«escriure com a procés».

De manera introductòria –manera que, de fet, per a mi és també concloent-, Camps (1994) explica: “Aprendre a escriure representa un procés de reconstrucció de la mateixa llengua que ja s’utilitza en la interacció cara a cara, en la conversa, i que s’ha d’aprendre a usar en una situació comunicativa en què escriptor i lector no comparteixen el mateix context situacional.” Em sembla que, per tant, l’escriptura demana reflexió. En bona mesura bloqueja l’automatització de la conducta (aquest cara a cara) i en facilita (o n’exigeix) la reflexibilitat. Com a escriptor aficionat, sé que l’aprenentatge de l’escriptura requereix aquesta reflexió, aquest fre que permet l’escriptura. Escriure no es tracta d’imprimir un doll de lletres, paraules o frases. Escriure és un procés que demana pensar, planificar, reflexionar, esbossar, corregir, rectificar, reelaborar, etc. Com explica Cassany (2001), “quan llegim el que estem escrivint, no només hem d’entendre’n el significat, sinó que també hem de verificar que el que diu sigui el que volíem dir, el que havíem pensat que volíem comunicar, el que pot entendre el lector, el que és convenient de dir en aquest text, el que s’ha de dir en aquesta forma d’escrit”.

De fet, l’aportació més destacada des del punt de vista educatiu dels models cognitius (de la Psicologia Cognitiva) és, com explica Camps (2003), “haver fet patent la necessitat que l’ensenyament de l’escriptura es desenvolupi a les aules de manera que el professor pugui intervenir durant el procés com a guia que proporciona la bastida que els alumnes necessiten per resoldre els múltiples problemes que les tasques de composició plantegen.” Això, és clar, no hauria de fer oblidar la importància del contingut. La meva experiència com a alumne, però, no ha estat aquesta. Els professors i professores molt poques vegades ens tornaven algun text perquè el reféssim Només en recordo un cas, el d’una professora de català que ens feia una assignatura sobre l’elaboració del treball de recerca, que insistia en la necessitat de fer i refer el text tants cops com calgués i que ens els avaluava només després d’uns quants intercanvis d’opinions, correccions i suggeriments.

Les operacions implicades en l’activitat d’escriure són complexes...

Les operacions implicades en l’activitat d’escriure són complexes i requereixen habilitats i coneixements de tipus divers i estan relacionades amb les situacions d’ús.

Efectivament, en l’activitat d’escriure hi intervenen múltiples operacions, coneixements i habilitats, i d’una gran complexitat. Fins i tot, s’ha parlat de la didàctica de les llengües com un “espai d’interdisciplinarietat en què conflueixen les aportacions d’àmbits disciplinaris diversos” (Camps, 2006). Explica Camps (2003), en un altre article, que en el marc de la Teoria de l’Activitat “les activitats es descomponen en accions. Els individus (o grups) duen a terme l’activitat mitjançant un sistema d’accions cada una d’elles realitzada amb un objectiu que no és el motiu de l’activitat però que s’integra en aquesta”. Talment, quan amb el meu grup de pràctiques hem dut a terme la seqüència didàctica a l’aula, buscar una paraula al diccionari, fer un exercici determinat, etc. ha adquirit sentit en el procés global de la producció d’escriptura final. Ho resumeix perfectament Camps (2003): “L’activitat és l’organitzadora de les accions que esdevenen significatives en relació al tot”.

També des de la Psicologia Cognitiva es va ressaltar aquesta característica quan, formulant models del procés lector i del de composició escrita es va posar de manifest “la complexitat i diversitat de les operacions que impliquen llegir i escriure. Molt aviat, la recerca va passar a l’aula i va haver de tenir en compte molts factors que en condicionen el treball” (Camps, 94). Camps destaca com a exemple d’aquests factors “la peculiaritat dels processos que a vegades segueixen els escriptors i els lectors inexperts, l’especificitat del context escolar, els continguts que es vehiculen en llegir i escriure, els estils del professor o de la professora, les seves concepcions, les modalitats d’ensenyament”, etc. Em sembla interessant destacar la connexió contextual de l’aula pel que fa a l’autoritat (l’autoritat que representa el professor o professora, el fet que sigui un text avaluat, etc.). Això incideix també en el procés. En la redacció d’aquesta composició escrita mateix, jo –com a autor i alumne en un context acadèmic- escric no només explicant el que em sembla, sinó fent-ho pensant específicament en el que crec que la professora (en aquest cas) espera trobar-hi (tant per la forma com pel contingut). Cassany (1990) també explica aquesta enorme complexitat: “per escriure satisfactòriament no n’hi ha prou en tenir bons coneixements de gramàtica o en dominar l’ús de la llengua, també cal dominar el procés de composició de textos: saber generar idees, fer esquemes, corregir”, etc. I afegeix que “el conjunt d’aquestes estratègies constitueix el que s’anomena (...) el perfil de l’escriptor competent. Aquest és el que té en compte el seu lector, (...) desenvolupa les seves idees, busca un llenguatge compartit amb el lector per a expressar-se, etc.”.

· la llengua escrita és social en la seva naturalesa i en el seu ús

La llengua escrita és social en la seva naturalesa i en el seu ús.

Tal com expliquen Berger i Luckmann (1988), el llenguatge és el sistema de signes més important de la societat humana: “La comprensió del llenguatge és fonamental per a tota comprensió de la realitat de la vida quotidiana”. Camps (2003) afegeix: “les accions humanes són fonamentalment discursives; la realitat social es construeix en els intercanvis comunicatius que les persones construeixen i han construït al llarg de la història”. Jo penso, doncs, que és justament per això que, per a la conformació de la realitat social és important estudiar i entendre els tipus de comunicació (oral, escrit, audiovisual...). L’escriptura, com encerta Neil Postman (1990), “congela la parla i, en fer-ho, dóna a llum el gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic –tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, a on falla, i a on condueix.”

Vigotsky, per la seva banda, explica la naturalesa social de la llengua escrita. En paraules de Camps (1994), “l’aportació de Vigotsky posa de manifest que el pensament verbal té els seus orígens en la interacció social. Aquesta visió de l’origen sociocultural de les capacitats més pròpiament humanes té relació també amb la consideració de la naturalesa social del llenguatge escrit tot i que es produeixi autònomament”. Tanmateix, tal com jo ho entenc, aquesta consideració de la naturalesa del llenguatge escrit fa referència al caràcter –al desenvolupament-... O és que, potser, Vigotsky vol explicar que el què és social és l’origen –el néixer- del llenguatge escrit?

Des dels punts de vista actuals és imprescindible reconèixer l’emergència del context en l’estudi de l’ensenyament i aprenentatge de la composició escrita. El triangle didàctic que conformen el professor/a, l’alumne/a i la matèria (tots tres en un mateix context compartit, i aportant els seus contextos propis) engloba aquesta idea i la sintetitza meravellosament. Em sembla que, de fet, en aquesta idea de l’emergència del context podem trobar-hi l’explicació (o una part) de la dificultat del procés d’aprenentatge i ensenyament que es viu a les aules quan hi ha la presència de persones amb contextos propis tan diferents els uns dels altres (persones, per exemple, immigrades, o que viuen en contextos familiars absolutament allunyats els uns dels altres, amb representacions mentals absolutament diferents).

· els SMS de la màfia...

La mafia italiana manda SMS a un programa de fútbol para comunicarse con presos

En el programa 'Quelli che il calcio...', presentado por la ex modelo Simona Ventura, se publican mensajes de texto enviados por capos de la mafia italiana para comunicarse con presos.

AS.com | 20/08/2010

· molt bona i necessaria reflexió de Partal (8/7/10 , Vilaweb)

Futbol? Tranquils (Vicent Partal)

08.07.2010

És comprensible que les alegries manifestades pels seguidors de la selecció espanyola que viuen ací facen que alguns dubten del futur que ens espera. Però no hauríem de perdre el món de vista: el país no canviarà de soca-rel per un partit de futbol.

Entenc, si voleu, que des d'una determinada posició política és molt poc agradable de veure aquesta festa en les nostres ciutats –en algunes, que hi ha de tot i l'abast i la intensitat general tampoc no són comparables a les de les grans celebracions del Barça, per exemple. L'esport té aquesta gràcia: concita reaccions molt epidèrmiques, que permeten de soltar adrenalina fàcil i compulsiva. Ahir la selecció espanyola va jugar molt millor que no l'alemanya i es mereixia l'arribada a la final del mundial. A mi, personalment, no em fa res. No m'emociona. Però tampoc no m'irrita.

I no m'emociona ni m'irrita perquè ja em considere 'moralment exclòs', per dir-ho amb aquesta frase que ha fet fortuna. Però entenc que la gent que no se sent exclosa s'alegre de la victòria d'una selecció en què juguen molts dels seus, oimés si aquesta victòria s'ateny amb un gol que en recorda un altre de molt semblant al Santiago Bernabeu no fa tant.

Però no ens tornem boigs, ara: fa dos anys Espanya va guanyar l'Eurocopa, la festa ja va ser grossa en alguns llocs i, malgrat això, avui l'independentisme és molt més potent, infinitament més potent, que no ho era fa dos anys i una nit. No perdem de vista el nord per tan poca cosa. Diumenge és possible que Espanya guanye el Mundial. Enhorabona, si ho aconsegueix. Però, a mi, aquest cap de setmana allò que m'interessarà de veres és saber si serem capaços dissabte d'omplir Barcelona de manifestants per la independència.

I dit això, no puc fer-hi res, si n'hi ha que volen patir més del compte pensant que ai, ai, ai i que un gol de Puyol tindrà més força política i poder de convicció moral que dècades d'espoli econòmic, de dèficit de les infrastructures, de maltractament sistemàtic de la llengua, o d'actuacions com la sentència del constitucional, la persecució de les consultes i tota la resta de coses que, després de trenta anys, han portat l'independentisme al punt extraordinari en què es troba ara. No puc fer-hi res, sinó explicar als amics patidors que, després del partit he sopat molt tranquil·lament, he mirat un film i, en acabat, he escrit aquest article. Jo confie en els meus, i la independència és a tocar.

· John Dee Holeman

Un bluesman ben autèntic. Un so especial. Molt interessant i molt recomanable!

· "la dama del llac", Raimond Chandler

La dama del llac (Edicions 62, Col·leccions de Labutxaca, 2002) és una novel·la policíaca de Raimond Chandler on el detectiu privat Philip Marlowe prova de buscar una dona que ha desaparegut.

L'autor aconsegueix crear una trama francament interessant amb uns quants sospitosos i poques pistes. El protagonista va estirant fils per tal d'aconseguir el seu propòsit.

Aquest llibre el vaig comprar en una escapada a Barcelona per menys de 8€. No el coneixia de res. Però vaig encertar! Ara que sé que existeix, buscaré algun altre llibre amb aquest mateix protagonista.

· que bo, l'Iniesta

Que bo, l'Iniesta. Diu que no va veure el partit del Madrid perquè va veure una pel·lícula que "era molt dolenta, també"!